Ermita de la Mare de Déu de Vallivana (orígens)

Un dels elements més emblemàtics de Picassent és, sens dubte, l’ermita dedicada a la Mare de Déu de Vallivana. Aquesta construcció, a més de la seua finalitat religiosa i del simbolisme de la devoció picassentina a la Mare de Déu de Vallivana, adquireix també una important rellevància popular gràcies a l’espai creat al seu entorn. Amb les diverses modificacions efectuades al llarg del temps, l’ermita i l’esplanada han esdevingut el punt d’encontre més important de la localitat ja que s’hi realitzen tota mena d’activitats que atrauen la presència veïnal. El fet de crear-li una fitxa en Picassent Virtual, ha donat l’oportunitat de recollir alguns treballs editats al respecte, cosa que facilitarà la seua conservació i consulta.

Índex de continguts

• Motius per a la construcció de l’Ermita de la Mare de Déu de Vallivana
• El viacrucis de Picassent (El Calvari)
• L’Ermita de la Vallivana en 1910 segons el pare Pedro Sucías Aparicio
• Referència en premsa de 1880 sobre l’Ermita de la Vallivana
• Annex 1: Relació d’altres treballs referents a l’Ermita
• Annex 2: Bibliografia adicional

Motius per a la construcció de l’Ermita de la Vallivana

Picassent, com molts altres pobles valencians, va patir unes febres malignes que van minvar el veïnat de la localitat al mes de març de 1738. Desesperats per les conseqüències de la malaltia, el veïnat es va aclamar al rector de la parròquia, mossén Vicente Vañón, perquè intercedira amb les seues pregàries pel final de l’epidèmia.

En aquella època residia a Picassent el capellà de Morella, mossèn Miguel Carbó Ferrer, en una casa que mossén Antonio Togores i Valenzuela, canonge de la catedral de València, posseïa al poble. Com a bon devot morellà, mossén Carbó guardava una rèplica de la patrona del seu poble, la Mare de Déu de Vallivana, per a la devoció particular, imatge que va oferir al veïnat de Picassent perquè les mortíferes febres remeteren i prometent edificar un santuari dedicat a ella si el poble era alliberat d’aquella malaltia.

El primer dia del novenari, diumenge 27 d’abril, van començar a remetre les calentures, desapareixent totalment en acabar la novena. És per això que una bona representació del veïnat i les autoritats civils i eclesiàstiques es van aplegar en la parròquia de Sant Cristòfol el diumenge 29 de juny de 1738 en junta general per a tractar la construcció de l’ermita, junta de la qual es guarda acta escrita.

En l’acta de la Junta General de Parroquianos és el rector de la parròquia de Sant Cristòfor Màrtir, el doctor mossén Vicente Vañón, el qui presideix la reunió i n’exerceix les funcions de secretari. Hi deixa constància de les autoritats presents, d’algunes decisions acordades i es relaciona la llista de donacions per a la fàbrica del temple. Hi són presents:

Visente Vañón, rector de l’església parroquial
Cristobal Sanchis de Jayme, alcalde major de la vila
Joseph Soria de Gaspar, regidor primer
Pasqual Lopes de Eusebio, regidor segon
Nadal Albert, procurador general
Agustín Aguado, alcalde ordinari
Mathias Serra, alcalde segon i lloctinent

També hi assisteixen representants dels obrers del Santíssim Sagrament, obrers de Nostra Senyora del Rosari, molts llauradors i veïns de la vila i el mateix mossén Carbó. En la Junta de Parroquianos també s’acorda la ubicació de la futura construcció amb els següents termes:

«[…] que la Hermita que los vesinos tienen la determinación se haga al remate e/o en la replasuela del Nuevo Calvario, e/o Via Sacra, restableciendo y fabricando los muros de ella para la duodecima estación, que esta se hiciese , aunque a más costa, y se dedicase a la Virgen Santísima de Vallivana, en hacimiento de gracias por tan singular beneficio […] poniéndose el Paso e/o estación Duodecima ensima la puerta principal de dicha Hermita, en un nicho que para este fin se haria […]».

Es deixa constància que mossén Carbó

«[…] prometia dar y depositar dicha Santa Imagen de Nuestra Señora de Vallivana, concluida que esté dicha Hermita, para que se colocase en la capilla principal de esta, tomando dicha Hermita la denominación de Nuestra Señora de Vallivana […] per a la seua veneració».

Altres temes tractats són l’elecció de les característiques constructives de la nova ermita: la planta, la façana de la nova ermita, les dimensions (mesurada en pams) amb creuer i cúpula de mitja taronja; s’elegeix, a proposta del rector de la parròquia, mossén Carbó com a administrador de la nova fabrica i les diferents modalitats de col·laboració per a l’edificació del temple. A més, es deixa constància que

«pidan la facultad señor de esta baronia para dar principio a dicha nueva fabrica, suplicandole assimismo se digne para mas authorisar la función, el pasar a esta villa a poner la primera piedra».

Val a dir que el llavors senyor de Picassent era Giner Rabassa de Perellós y de Lanuza, baró de Bétera i Marqués de Dosaigües.

El viacrucis de Picassent (El Calvari)

Molt poc s’ha trobat escrit sobre “El Calvari” de Picassent, només alguna referència a la seua ubicació i alguna foto antiga publicada o circulant per les xarxes. Per tal motiu i per a contextualitzar el tema a Picassent, s’ha fet un breu resum de la història i significat dels viacrucis:

La història dels viacrucis o calvaris apareix a Jerusalem, amb el costum de pregar les Estacions de la Creu en llocs reverentment marcats des dels primers segles, convertint-se aquests llocs pel temps en l’objectiu de molts peregrins, degut que segons la tradició, la Santíssima Verge visitava diàriament aquests llocs originals. Com que són l’orde dels franciscans els responsables de la custòdia dels llocs més valuosos de Terra Santa, concessió realitzada en el 1342, se’ls atribueix l’origen de ser els primers que van implantar el viacrucis.

La forma o configuració ha variat en el temps, no tenint la certesa del número d’Estacions originàries. És en 1686 quan el Papa Innocenci XI va concedir als franciscans el dret d’erigir Estacions en les seues esglésies, tot i amb la finalitat de que pogueren obtindre indulgències sense haver d’anar a Terra Santa.

Posteriorment, Innocenci XII va confirmar aquest privilegi l’any 1694, privilegi que va ser ampliat en 1726 per Benet XIII a tots els fidels. En 1731 Clement XII amplia encara més l’extensió feta per Benet XIII, permetent les indulgències en totes les esglésies, sempre que les Estacions foren erigides per un pare franciscà i amb la sanció de l’ordinari (bisbe local), fixant definitivament en catorze el número d’Estacions. Benet XIV va exhortar en 1742 a tots els rectors a enriquir les seues esglésies amb les Estacions de la Creu.

En l’acord del veïnat, és definit el Calvari de Picassent com “el nou calvari“, pot ser fora que abans ja hi hauria a Picassent un calvari i per aquest motiu es fa referència al «nou calvari», per aquestes coincidències en els anys de construcció de l’ermita de la Vallivana i les exhortacions demandades pels diversos papats.

El nou calvari va estar situat en el que avui en dia són els jardins o esplanada de l’ermita, molt a prop del cementeri antic i en un lloc elevat; estaria conformat per un recorregut amb dotze, tretze o catorze casalicis. En l’ermita es conserva un taulellet amb número 12 en el qual figura Crist crucificat, taulellet que abans de les reformes efectuades a l’ermitori estaria incrustat en la façana, complint l’acord dels parroquians manifestat en l’acta de decisió de construcció de l’ermita. Tal com es va decidir en la reunió de parroquians, es van respectar els casalicis, identificant el lloc on corresponia el número dotze pel lloc on alçar els murs que anirien configurant l’ermita, que quedaria com l’estació o casalici número dotze.

La influència franciscana manifestada en la simbologia de l’ermita, segons relata Cristòfor Aguado en el seu treball sobre la simbologia, podria determinar el calvari amb un total tretze o catorze casalicis, d’acord amb els cànons franciscans establits, en els quals es recordava amb imatges o figures la passió i crucifixió de Crist i la baixada de la creu i resurrecció.

Taulell conservat de l’antic Via Crucis del Calvari del segle XVIII

L’Ermita de la Vallivana en 1910 segons el pare Pedro Sucías Aparicio

L’any 1910, Pedro Sucías Aparicio (eclesiàstic i historiador), en les seues “Notas útiles para escribir la historia del Reino de València”, en les quals anava descrivint els pobles amb les dades de població, característiques locals i econòmiques i edificis importants,  escrivia sobre l’ermita dedicada a la Vallivana de Picassent:

«Esta ermita es una de las mejores de la provincia de Valencia, por su grandaria, por sus buenas obras, y por su buen decorado. Es de una sola nave con cuatro altares en sus capillas, dos a cada lado y con una sola puerta de entrada.

Su historia es la siguiente:

Por el año 1735 vivía en esta población un sacerdote llamado Mosén Miguel Carbó que estaba agregado a la parroquia, el cual era persona virtuosa. En el año citado fue invadido el pueblo de Picasent por unas grandes calenturas que causaron gran mortandad y el vecindario estaba acobardado viendo tanta defunción, en vista de lo cual, el clero determinó junto con las autoridades, hacer una novena á una imagen que tenia el presbítero D. Miguel Carbó y para su efecto se llevó á la iglesia parroquial, fue un acto prodigioso, al tercer día de la novena cesó la epidemia y no hubo mas atacados.

Este milagro fue muy comentado en este pueblo y todos los de su alrededor y entonces se levantó en Picasent una gran devoción á esta santa imagen y como agradecimiento á los singulares beneficios obtenidos determinaron las autoridades y vecinos edificar una ermita. No se comenzaron las obras hasta el año 1740, las cuales se hicieron con mucha pausa, pues los fondos eran escasos. A la muerte del sacerdote D. Miguel Carbó, legó esta imagen a las autoridades y vecinos del pueblo.

La imagen de Nuestra Señora de Vallivana tiene una altura como desde el codo á la mano, se halla vestida de ricos trajes y lleva al niño Jesús en el brazo izquierdo con un precioso lirio de plata. Hasta el año 1852 tenia en propiedad algunas fincas rústicas y urbanas, las cuales servían para pagar con sus rentas los gastos de culto de esta ermita, y según vemos en el archivo de Hacienda, consistían estas en seis hanegadas de olivos en la ciudad de Játiva, cinco hanegadas de huerta en Carcagente, partida del Pasico, seis hanegadas más en el mismo término y nueve hanegadas más en el mismo término. Además había establecidas en esta ermita dos capellanías cuyos sacerdotes celebraban a diario dos misas, en términos que nunca faltó buen culto en esta ermita.

Esta se halla emplazada en punto muy a propósito; como el poblado es largo y tiene una pendiente suave, está situada en la parte más elevada de la calle principal y a su frente hay una bonita plaza bastante grande, toda rodeada de árboles y con el vía Crucis. No tiene mas que una puerta frente al altar mayor, su figura es de una cruz latina con media naranja. Además del altar mayor que es un bonito retablo, tiene cuatro altares, las paredes se hallan adornadas con bonitas grecas, Su grandaria es bastante, pues bien puede decirse que podría aprovechar como iglesia en un pueblo de 200 vecinos».

Plànol de l’Ermita de la Vallivana realitzat pel pare Pedro Sucías Aparicio

Referència en premsa de 1880 sobre l’Ermita de la Vallivana

En 1880 el diari La Unión Católica, Diario Religioso-Político, publica una carta enviada per «El Corresponsal» en la qual descriu els actes realitzats per a celebrar les festes en honor a La Vallivana. En referència a l’ermitori redacta:

«La situación de la ermita donde se venera dicha Santa Imagen, es por demás pintoresca. De construcción moderna y de espaciosas dimensiones, está sentada sobre una pequeña elevación à la parte Este de la Villa, desde donde se descubren infinidad de pueblos y caseríos con el mar en lontananza y estensísimos(sic) terrenos que producen inmejorables frutos».

Annex 1: Relació d’altres treballs referents a l’Ermita per temàtiques i en orde cronològic

Sobre l’ermitori:

Ibáñez Espinosa, Vicente. Cura regente de Picassent (1948), ¿Quien Hizo la Ermita? (pàg. 11). Llibre de festes patronals.

Lerma Serra, Amadeo (1974). Romería a Picassent (pàg. 67-69). Editat per l’Ajuntament de Picassent. Contingut: Transcripció d’un article publicat en el diari Las Provincias el 8 de setembre de 1894 – núm. 10259. Aquest article fa referència a la peregrinació-romeria a Picassent que es va celebrar el 23 de setembre, amb la finalitat de donar culte a la Mare de Déu de Vallivana.

Lerma Serra, Amadeo (1975). Romería a Picassent (II) (pàg. 65-67). Editat per l’Ajuntament de Picassent. Contingut: Transcripció d’un article publicat en el diari Las Provincias el 17 de setembre de 1894 – núm. 10268. Altre article que fa referència a la peregrinació-romeria a Picassent que es va celebrar el 23 de setembre, amb la finalitat de donar culte a la Mare de Déu de Vallivana.

Lerma Serra, Amadeo (1975), Picassent y su devoción a la Virgen de Vallivana. Picassent Apuntes històricos (pàg. 54-64). Editat per l’Ajuntament de Picassent.

Aguado i Medina, Cristòfor (1979), L’ermita de la Mare de Déu de Vallivana: Significació simbòlica (pàg. 45). Llibre de festes patronals.

Comissió d’informació i cultura (1983), La construcción de la Ermita de la Virgen de Vallivana (1738-1743). (pàg. 27-29). Llibre de festes patronals. Contingut: “Transcripción completa de l’acta de la Junta general de parroquianos de Picassent que acordó la construcción de la ermita de la Virgen de Vallivana. (Transcripción entera de Manuel V. Febrer Romaguera)”.

Aguado i Medina, Cristòfor (1985), L’Ermita de la Mare de Déu de Vallivana. Temples, capelles, masies (pàg. 96-100). Primeres Jornades d’estudis Picassentins. Editat per la regidoria de cultura de l’ajuntament de Picassent.

Aguado i Medina, Cristòfor (2000), Escrits (pàg. 398-407). Editat per l’associació d’amics de Cristòfor Aguado.

Torres Aguado, Vicent (2007), Retaule de Nostra Senyora de Vallivana de Picassent (pàg. 46-57). Llibre de festes patronals. Contingut: Narració descriptiva dels fets referits a la història de l’Ermita de La Vallivana.

Hernández Doria, Eloina (2013), 5 anys de construcció, 275 de devoció: així es va fer l’Ermita de la Mare de Déu de Vallivana (pàg. 13-20). Llibre de festes patronals. Contingut: Es detalla la raó i objecte de la construcció de l’Ermita.

Sobre la imatge:

Confraria de Nostra Senyora de Vallivana (1997),  Al Voltant de La Vallivana. Catàleg i Exposició d’art sacre en les festes patronals. Patrocinats per l’ajuntament de Picassent i la diputació de València.

Contingut: Catàleg i exposició amb motiu del quaranta aniversari de la coronació de la Mare de Déu de Vallivana. Aquestes activitats van ser acompanyades també per un audiovisual, projectant i narrant les imatges corresponents; evidentment amb la col·laboració de nombrosos veïns i professionals, segons consta en el mencionat treball. El catàleg, a més de la introducció realitzada amb la història de la Mare de Déu de Vallivana, apareixen catalogades fins a sis imatges de la Verge de Vallivana, rigorosament detallades, i està conformat per tres apartats:

Iconografia: sobre la imatge i ornamentació de la figura de La Vallivana.
Orfebreria: detall dels elements sacres habituals.
Ornaments: apartat dedicat a les vestidures litúrgiques.

Sobre la festa de La Vallivana:

Amorós Martorell, Ximo i Chanzá Amorós, Carles (2002), La Festa de La Vallivana (pàg. 17-39). Llibre de festes patronals. Contingut: Estudi en el qual queden recollits els actes religiosos i populars dedicats a la festa de La Vallivana des de 1940.

Sobre els voltants de l’ermita:

Silla Lerma, Salvador P. (2019). Les successives ornamentacions i reformes de la plaça de l’Ermita. Llibret de la falla de l’Ermita. Editat per la falla de l’Ermita. Contingut: Encara que no es refereix en concret a l’ermita de La Vallivana, recull una sèrie d’actuacions urbanístiques realitzades a l’entorn de l’ermitori, reformes que han anat canviant la configuració de la plaça i jardins, convertint-la en la (tal vegada) principal plaça del poble.

Annex 2: Bibliografia adicional

Via Crucis (28/06/2023). Wikipedia. https://es.wikipedia.org/wiki/V%C3%ADa_crucis

Via Crucis. Directori franciscano. https://www.franciscanos.org/oracion/viacruz00.htm

Article sobre Picassent (pàg. 1, columna primera, terç inferior). Biblioteca de prensa histórica. La Unión Católica, Diario Religioso-Político (16/09/1880) nº 1007. https://prensahistorica.mcu.es/es/catalogo_imagenes/grupo.do?path=2000671950