Avui en dia tindre un dels productes més consumits com és la llet a la prestatgeria del rebost, siga en botelles o en moderns brics de cartó, ho assumim com totalment normal. No obstant això, fa unes dècades calia anar diàriament a recollir la llet necessària per a la família, però no al comerç que poguera haver-hi, sinó a la mateixa vaqueria. Allí també era possible observar el munyiment de les vaques, o veure com s’omplien els poals de llet sota el braguer de la vaca. Una vegada acabada la munyida, el poal era tapat amb una tela que sols era retirada momentàniament per a servir les quantitats requerides pels compradors, els quals anaven per la llet cadascú amb la seua lletera. Una vegada a casa, hi havia de ser bullida, inclús tres vegades, abans de ser consumida.
La lletera és un recipient d’alumini amb capacitat de mig, un o dos litres, capacitats que en la vaqueria ja coneixien de sobra i que omplien amb un pitxer xicotet. La lletera es diferenciava d’altres elements de capacitat per un tap que entrava de manera ajustada uns cinc centímetres amb la finalitat de no destapar-se fàcilment i perdre el contingut durant el camí a casa. L’ansa era d’alumini folrat amb un cilindre de fusta que era pintat de color, això permetia diferenciar ràpidament la propietat, pel fet que de vegades eren deixades diverses lleteres a la vaqueria a unes hores determinades, per a recollir-les després.